Hola,

Deus pensar que ara t’escric menys. Potser tens raó, però es que no sé com explicar-te tot alló que m’agrada de tú, i tot alló que no m’agrada.

Quan tu faries les coses d’una altra manera de com les fan aquells qui et governen (i em refereixo a tu com a ciutat), a vegades pots caure en la desqualificació sense pensar en altra cosa que els teus interessos (en aquest cas en els meus). Probablement a vegades hi ha part de tot aixó.

No vull que pensis però, que tot alló que t’explico en cadascuna de les cartes que t’escric, són fruit dels interessos de tan sols un dels teus conciutadans. No vull que pensis aixó, perque sino, tindràs una desenfocada visió d’alló que t’escric.

La majoria dels igualadins, els que hi vivim, o els que hi treballem, o els que hi passajem, o els que hi venen a comprar, o a vendre, patim les consequencies d’aquelles coses que no es fan be. Coses que tan sols pot arreglar qui et governa.

Tu ja saps que t’he parlat moltes vegades de la deixadesa dels carrers i de les boreres. No és un tema recurrent, sino que es un tema molt feixuc pel que sembla. Des de la darrera gran nevada (quan temps fa d’aixó?), molts carrers que “no tenien importància” van quedar plens de glaç. Glaç que es va trigar molt a treure. Un día s’hi van presentar unes excavadores petites, i van deixar aquests “carrers sense importància” malmesos, Encara no s’han arreglat.

Fa molt temps que els teus ciutadans reclamem que es faci una acció ben liderada i amb voluntat de servei a la ciutat, i s’arreglin les boreres d’una vegada. No tan sols les que estàn fetes malbé, sino arreglar també les que no estàn adaptades per minusvàlids.

Le grans obres, les que tots agrairem un dia o altra, no son res sense la feina de mantenir la ciutat.

Disculpe’m que estigui tan enfadat, però es que aixó ja es hòra que les autoritats ho tinguin en compte de veritat.

Atentament,

Hola Igualada,

Jo crec que quasi tots els igualadins, ja hem tornat de vacances. És hora dons, de fer un repàs de com estàn les coses als teus carrers, i de trobar-nos de nou amb aquells que hem aprofitat els dies que no hem hagut de treballar, per fugir cap a d’altres indrets, platge o muntanya, dintre o fòra del pais, i que esperem que ens donguin peu, per explicar-ho i ensenyar fotos.

La veritat es que les vacances són d’agrair, per tot alló de trencar amb les rutines, i si-mes-no aprofitar uns dies seguits, per disfrutar de la familia i dels moments irrepetibles que et deixa la convivència i el dolç fer les coses perquè-si.

La veritat es que m’he retrobat amb moltes coses i n’he vist de noves. He vist uns quants establiments nous. He vist que han acabat d’aixecar el terra antic a la plaça de la Creu (que “Deu n’hi do” de com està), i que espero veure-la acabada.

He vist com han encerclat amb valles allà on hi ha d’anar el nou hospital. Per cert, ón s’instal.laran els firaires la propera vegada?.

També he vist entre d’altres coses el famós cavall de la plaça de l’Enxub. Mira, no ens hem d’enganyar, fins i tot m’agrada. Em feia por que es convertis en una extravagància més, però no, fins i tot m’agrada.

Tot i que m’han explicat, que la setmana abans d’inaugurar-lo, hi habia una mena de troç de roba blava, que va anar vestint i desvestint el cavall.

Fins i tot també m’han dit – i he pogut comprovar-ho- que quan plou, sentar-se en la base del cavall, es tenir la seguretat d’endur-te un record cap a casa, en forma d’òxid als pantalons o la faldilla. Crec que més d’un pare o d’una mare, deu estar molt content/a, de tenir un record durador i dificil de fer marxar com aquest. Pot-ser haurien d’haver estat més destres, aquells qui van pensar en posar una plataforma com aquesta, l’hi haurien d’haver donat el tractament que el fa que estigui oxidat i no “deixi”.

Bé, tot i així, el carrer de Sant Magí, l’han convertit en un carrer de pas i de parada a tots els bancs, fins ben d’hora del matí, on comentar i cantar amb veu poc propera a dir clares les lletres, però aixó si, ben forta, i on de tant en tan es crema una paperera, i els veins han de fer d’improvisats bombers. Per cert, funcionen les càmeres?... si funcionen, potser haurien de passar menys coses

Recordo que un dia l’alcalde va dir que s’hi guanyaria qualitat de vida… quina qualitat, la de pujar còmode per les escales mecàniques?... pot-ser si, però per aixó no calia fer peatonal tot un carrer quan hi ha coses que són més urgents.

Cordialment.

Hola,

Ens tens a quasi tots de vacances, i aixó ho deus notar. La gent surt al carrer perque a casa fa molta calor, per afrontar carrers on encara en fa mes.

Tot i així, passejar pel passeig, per la rambla o per la poca ombra que hi ha a la plaça de Cal Font, o la de l’Ajuntament, no deixa de ser un dels petits plaers de l’hora de plegar dels que encara treballen, o sia, dels que encara no són de vacances.

Avui t’escric, disposat a explicar-te els canvis estètics i l’alegria de les mares que porten els nen a la plaça de l’Enxub.

Et deus preguntar d’on ve tot aquest titol. No pateixis, t’ho explico tot seguit.

A principis de setmana vaig veure una estàtua tapada amb una lona de color blau i lligada amb una corda. Era al damunt de la plataforma circular que es veia inacabada al peatonal tram del damunt del Passeig del carrer de Sant Magi.

Hom especulava amb alló del què hi anirà aquí?. De sobte, patàm, el paquet blau lligat. Si serà un cavall, si serà una altra cosa, si serà una estàtua d’algú damunt d’un cavall, si què sé jo… un munt d’especulacions.

Aixó si, algú havia mullat la base de l’estàtua, i baixava carrer avall, una taca d’òxid, d’aquelles importants. Vaig sentir una senyora que es queixava de que ara que havia quedat el carrer bonic, aixó ho feia mal-be.

Bé, a l’endemà no hi havia la lona blava. Es un cavall. Quasi un cavall de Troia. Es com d’una forma extranya, però la veritat es que fa patxoca.

Vaig veure un nen que pujava a la base del cavall amb uns pantalonets com blau cel. Es va sentar al costat dels peus del cavall, que per cert, seguia com mullat, i “ta-xàaan” els pantalons del nen ja no eren blaus.

Probablement el cavall sigui d’aquell material que sembla oxidat però no “deixa”, però la base, “tela marinera”. Deixa tot el que toca ben “pintat”.

El dimecres hi torno a passar, i oh! sorpresa, el cavall torna a estar tapat, amb la lona blava i la corda. Aixó sí, amb la base oxidada, i un altra nen arrossegant el cul per terra.

M’han dit que l’alcalde encara no l’ha inaugurat, i es clar, han decidit tapar-lo. Potser que també tapin la plataforma de ferro de la base i hi trobin una solució, abans de que tota la quitxalla que passi per l’Enxub, tingui a l’armari de casa seva una prenda inservible amb el record d’aquest cavall.

M’en vaig de vacances, però et prometo que et seguiré escribint.

Cordialment,

Hola, Igualada.

El calor s’està passant de rosca aquest any, eh?. En fa molta, però que molta. Segueixo sentint un munt de gent que explica que dorm amb finestres obertes, amb ventiladors, i d’altres que dormen amb l’aire condicionat. De fet, no m’extranya que les companyies elèctriques tremolin per l’allau d’usuaris i la necessitat de suministre d’aquests dies, sobre tot per fer anar els aires condicionats a empreses, botigues, restaurants, i cases particulars.

De fet, suposo que vas sentir alló que ha pasat a Mallorca, que es veu que es va requerir tan subministre d’electra en poques hores, que les instal.lacions no ho van suportar i van estar sense llum més de cinc o sis hores.

Aixó si, quan plou, ho fa de la forma més “béstia”. El dimecres mateix sobre dos quarts de vuit del vespre, recordes?, van caure “quatre” gotes en deu minuts. Quatre gotes d’escandol. Tant, que aquells a qui els va enganxar a les escales mecàniques, no ho oblidaràn mai mes. Vaig veure a una parella que portava un nadó de poques setmanes, que pobrets, van haver de trucar el primer portal que van trobar, que els obrissin, perque no era de broma el que queia, no tenien on refugiar-se, i patien pel nadó.

Va ser com una mena de mostra en deu minuts del que es un diluvi.

Aixó si, després dels deu minuts, un altre vegada el calor. Una calor intensa i xafugosa, que no permet aguantar una sóla camisa en un dia, sobre tot pels que suem com a condemnats, i ademés portem corbata.

Parlant d’una altre cosa, aquesta setmana, també ha quedat palés que no tant sols tens vilatans joves i engrescats, també tens vilatans solidàris. Tota la comarca on pertanys, està ben plena de families anoienques solidàries, que acullen nens d’altres indrets menys afavorits en quant a la qualitat de vida que disfrutem aquí, i hi venen a pasar unes setmanes.

Per cert, felicitats Igualada: ja tens 34.433 habitants!!!. Deu n’hi dó. I crec (malgrat ens els enviin al nostre territòri) que puc afirmar que aquests no són dels que ens envien amb el viatge pagat des de segons quin punt de l’Estat.

Sap greu dir-ho, però estic convençut que intenten amb tot el que convingui, que hi hagi malestar i mal ambient entre la gent, i fins ara no ho han aconsseguit, perque la gent no es tonta, i a Igualada i a l’Anoia, menys.

Ah!, i amb aixó d’els igualadins amb inquietuts no vull tampoc oblidar-me de l’exit del curs per a directors d’orquestra, que es fa a la teva Escola Municipal de Música.

Ets una ciutat màgica, Igualada.

Arreveure.

Hola, ciutat.

Fixa’t que avui, començo envian-te una clucada d’ull. Avui he decidit qualificar-te de ciutat. Però de les de veritat.

Fa dies que observo amb molta admiració, la vitalitat dels igualadins i les igualadines. Veig com hi ha molta gent que tenen inquietuts. De moltes menes, de les que té tothom. Però ademés, d’altres de les que et poden “qualificar”.

Avui he llegit una informació sobre alló que ja anomenen la Universitat de Tardor d’Igualada. No t’ho pots imaginar. M’he quedat parat, quan he vist el que pretenen. Tenim un bon grup de “visionaris” a la ciutat. De fet la Jove Cambra d’Igualada, ha encapçalat una inciativa que està aixoplugant una quantitat de gent, associacions, institucions acadèmiques, públiques, en fi, de tota mena, i quasi no en tinc cap dubte que ho aconsseguiran.

Aquest grup de joves, també han organitzat el Fòrum de Joves Emprenedors d’aquest any. Aquesta és una activitat que ja s’ha organitzat a diversos indrets de Catalunya, i ara ens ho porten a casa. Es tracta d’un cap de setmana molt intens, on els participants tenen l’oportunitat d’aprendre técniques i habilitats, que després els serviràn professional i personalment.

I moltes altres coses com la Fira Virtual d’Igualada, o una escola a Travnik (Bòsnia),… la veritat es que es lloable la quantitat de coses que fan.

Però aquest es tan sols un dels exemples que hi ha aquí. N’hi ha molts d’altres tant vitals i emprenedors. Probablement, en properes cartes t’en parlaré. De ben segur que no tan sols hi ha iniciatives de les que es veuen mes o menys, sino que també n’hi ha d’altres, menys sorolloses i que són de vital importància per ser una societat que viu de la seva pròpia vitalitat i no pas de les instruccions i d’el criteri de qui governa.

En aquest cas, potser algú hauria d’explicar a aquells qui governen l’Estat, que la gent, els ciutadans, són aquells qui cada dia fan posible que la humanitat evolucioni. Que sentir-se que formes part d’un col.lectiu, no es pot fer des de la imposició i des d’un despatx. Un se sent part d’el col.lectiu que entén la cultura com quelcom a compartir i no pas com quelcom a assimilar amb una altra que se sent en l’obligació de ser sempre “vencedora”. Potser els hi hauriem d’explicar, que en les técniques de negociació més avançades, ja no es parla de “Jo guanyo-Tu perds”, sino que es diu “Jo guanyo-Tu guanyes”.

Ai, ciutat, com ens les hem de veure. De fet, que des de fora dels teus llindars, i lluny de la terra on tots ens sentim un col.lectiu, es pensin que per defensar les costums que compartim i el mateix idioma, els estem agredint, es que el món s’està tornant boig.

Si et sembla ho repescarem la propera setmana.

Cordialment.

Hola Igualada,

Avui t’escric, tot compartint amb tú, la xafugor i el calor que arriba a fer aquests dies. Sembla mentida aquesta intensa i implacable onada de calor.

Pensa que a casa dormim amb les finestres obertes, i jo, concretament tinc tota la nit el ventilador enfocant-me. El deixo amb un temporitzador que limita el temps a tres quarts d’hora,, però quan es para, em desperto un altra cop.

Tremendo el calor.

Tot i així, aquest any n’he passat menys a l’Aerosport. He de reconèixer que el dia va acompanyar, i la veritat, es que varem poder veure al Castor Mantova fent de les seves, amb piruetes, recontrapieruetes, tirabuixons amunt, avall, esbalandrades, de panxa amunt, de panxa avall, i la veritat es que varem comentar alló de que aquest pilot, deu deixar-se l’estòmag a terra, perque volant , de fet, sembla que no en tingui. Impresionant.

També va ser bonic alló de l’esquadrilla, i de l’F-18. La veritat es que no penses en el per què són aquests avions, sinó cóm són. Alta tecnologia. Impresionen.

I les avionetes clàssiques. Per cert, moltes. També van desfilar per l’aire. I els helicòpters. I l’oferta de’escoles per pilots, i d’empreses técniques del sector aèri. I molta gent. Molta.

Ho tenen per aixó, molt ben organitzat. Vaig veure molts voluntàris amb una gorra groga. També hi habia desplegament dels Mossos, de la Guàrdia Civil, i de la Policia Municipal d’Igualada. Bombers, serveis de la Creu Roja, en fi, de tot el que fes falta.

Bé, com que cada any ens dediques dos esdeveniments importants de l’aire, ja estic pendent de cóm serà tot aixó dels globus aquest any. Confio que el bon temps t’acompanyi, perque la veritat es que es decepcionant anar a veure enlairar els globus, i que el temps no ho permeti.

Ah!, no em vull oblidar del volei-sorra. També es tot un esdeveniment que ja va lligat a la setmana de l’aire.

Ui! i l’Anòlia. Confio que també ens faci bon temps de nit.

De fet, no hi ha motiu per avorrir-se aquesta setmana.

Ah!, per cert, he vist que l’ajuntament ha posat uns tímids plànos de la ciutat a diversos punts estratègics. Ja va be aixó. Ara falta que hi hagi més indicacions, i els que no viuen aqui trobin els parkings i cóm sortir-se’n, i hi haurem guanyat molt.

Fins la propera. Cuida’t.

Hola,

Avui m’he trobat amb un d’aquells personatges, amb els que m’agrada fer petar la xerrada. Ha estat fàcil començar, perque era evident que havia anat al barber, i ha estat una gran excusa per trencar el gel.

Pel que el conec mes, es pel fet que compra cotxes molt xulos i ben equipats, que després els ven als seus coneguts. El que passa es que jo li dic que el darrer no l’ha encertat. Es lluent amb tons forts, amb un al.leró que sobre-surt del cotxe… en fi, que es veu molt.

N’estic segur que al final el vendrà, però no li serà fàcil. Quan vaig venir a viure al teu bressol, ja em van advertir moltes coses dels teus vilatans. Coses, com que aquí, quan s’ignorava un establiment, no es sabia ben be perquè, però semblava que tothom s’hagués posat d’acord. Que quan es posava de moda, tothom l’omplia de gom a gom. O que, si en tenies cinc, n’havies d’ensenyar dos.

I aquest darrer, es l’argument que faig servir amb aquest contertuli que trobo quasi cada setmana comprant a la carnisseria, per argumentar-li que li serà dificil vendre aquest cotxe. La veritat es que entre riatlla i riatlla, el matrimoni de la carnisseria, aquest noi i jo, passem aquells cinc minuts, que tothom hauria de tenir, per oxigenar-se i parlar de coses que ratllin la intrascendència.

A vegades haig de reconèixer que em sembla que ets una ciutat acomplexada, però ben romiat, crec que ets sàvia. De fet, tens les ventatges d’un poble i d’una ciutat, i aixó et fa especialment atractiva.

L’altra dia, vaig veure’m a mi mateix, fent apol.logia de perquè s’havia de viure aqui, en tu. Vaig fer comparacions amb d’altres ciutats veines i amb Barcelona. Vaig descobrir que ets aprop de tot arreu. Que ets al bell cor de Catalunya, i que ets a tres quarts d’hora o una hora de Barcelona, de Lleida, de la platja, o d’altres indrets que en qualsevol cas, són els limits del nostre pais.

Ara es tracta que ningú s’oblidi de fer posible, els vials i les fórmules de comunicació, que encara falten a la nostra ciutat. Vies de comunicació per carretera, o en tren, o per l’aire, que permetin millorar la gran oferta de medis que permetin arrivar més ràpit i amb més facilitat a tots els indrets.

Però aixó ja saps que depèn primer de que nosaltres, els ciutadans ho volguem, de que l’ajuntament sigui sensible al que volem i que aquests sàpiguen fer la seva feina, i ho facin possible, presionant i fent valdre la veu de tots, on faci falta.

Ara veurem, si aquells qui et governen, son capaços de fer-ho i de fer valdre els interesos de tots els igualadins i les igualadines.

De veritat es que pensat amb el cap i pensat amb el cor, cada dia m’agrada mes viure al teu aixoplug.

Reb una forta abraçada.

Hola bonica,

Perdona que et tracti amb tanta familiaritat, però la veritat, es que un s’hi acostuma.

De fet, em veus cada dia anar a treballar de bon mati. Treure el cotxe del garatge, i circular pels teus carrers.

Acostumo a anar primer a fer un cafè al bar Tarragona, on aprofito per llegir els diaris.

En aquesta escasa mitja hora, que va entre anar de casa en cotxe a trobar-me amb el que anomeno “el despertador” i sortir disparat a la feina, hi trobo tota clase de vianants, però sobre tot nens i nenes carregats amb llibres, botiguers obrint botigues, i algú mes amb cara de son, demanant un cafè a la barra.

Sembla mentida que ja faci tanta calor.

Tot llegint el diari, recordo el que vaig veure ahir al vespre a la tele. Crec que era una cadena d’aquestes locals, on es podia seguir la cerimonia de presa de posessió dels teus regidors, recentment escollits a les urnes.

El regidor més gran i el mes jove, constituien la mesa que presidia la presa de posessió. Un a un, tots vint-i-un, van anar passant per la mesa, on juraven, prometien, o en comprometien per imperatiu legal, a cumplir els deures del càrrec de regidor, pel que han estat escollits pels propers quatre anys.

Després cada grup politic, va manifestar per part del seu portanveu, a qui volia presentar per ocupar el càrrec d’alcalde de la ciutat.

Seguidament es va procedir a la votació, a l’escrutini i a la proclamació de nou alcalde de la ciutat, a aquell qui, d’entre els vint-i-un regidors, habia estat el mes votat d’entre tots..

Després d’unes paraules carregades de bona intenció del president de la mesa, aquest va lliurar la vara del “poder” al nou alcalde.

Des d’aquell moment, es van succeir un seguit de discurssos, posicionant-se en les actituts que tindràn en el consistori, per complir el mandat dels seus electors.

En definitiva, Igualada, aquest cap de setmana passat, aquells qui han de governar i posar ordre als teus carrers, s’han sentat en les vint-i-una cadires del Consistori.

Com un ciutadà mes, confio que tot alló que he sentit en els discursos, no sigui tant sols un “guionet” dels d’anar fent, i que de veritat facin el que han de fer per tu.

Jo apuro el cafè. Crec que ja estic ben despert. No vull fer tard a la feina.

Reb una cordial salutació.

Hola,

Avui t’escric després d’haver passejat per la vila. He de reconèixer que la vitalitat de la gent que vivim al teu aixoplug, es veu mostrada cada vegada que es fa una activitat que mou la gent del carrer.

Avui al damunt, ha estat acompanyat d’un sol i una temperatura, que permetien fer els recorreguts amb parsimonia i aturant-te als aparadors i a les botigues.

Els carrers eren plens de gom a gom, amb jocs i activitats per la canalla, en les que fins i tot els grans ens hi quedavem encantats.

Fins i tot he tingut el plaer d’escoltar música d’altres contrades a la plaça de la vila, on m’he trobat amb d’altres coneguts i hem parlat de coses intrascendents... del temps, de l’ambient, de la música, ... i d’altres de més trascendents... de les eleccions, de l’immigració, dels pactes post-electorals,...

Es ben clar que disposes de molta vitalitat i ja tens pràctica en tot aixó de l’acolliment d’altres cultures i ser bresol de la solidaritat.

A vegades em quedo a la plaça de la vila a prendre un refresc a una de les terrasses amb parasols que hi ha al voltant. Aquesta vegada però, he decidit arribar-me fins la plaça de Cal Font, on també s’omplen a bessar totes les taules disposades a servir de lloc de paréntesi d’un passeig, o tan sols per observar la gent mentres prens una beguda.

Segueixo pensant però, que hauries de fer quelcom per mantenir be els carrers de la ciutat. Aquest passeig, l’he fet amb uns amics, amb un cotxet i una nena menuda que està a aquella edat de correr sense por cap allà on fixa la vista, sense veure res mes.

Trobar les teves boreres malmeses i amb forats, o esquerdades, o sense rampa per poder baixar o pujar el cotxet sense fer maniobres, no et deixa gaire be.

Hauries de demanar a aquells qui et governin des d’aquesta propera setmana, que facin quelcom per resoldre-ho. Els que han governat fins ara no ho han fet, i potser ha estat degut a que ningú els hi ha dit, o sia, que ja saps que et toca, reclamar-ho, fer-te escoltar.

Ah!, fes arribar a aquells que han organitzat totes aquestes activitats una forta abraçada.

Atentament,

Hola, Igualada.

Avui he sortit a passejar pel carrer, i per fi ja quasi no hi ha pancartes, ni rètols, ni plafons, ni banderoles, ni posters enormes, ni cups gegants, ni enganxines, ni papers ni propagandes que recordin que fa escasament deu dies, va haver una votació per ocupar les “cadires” dels qui et regiran, tant des de qui et governarà com de qui procurarà posar-los a ratlla.

Els teus carrers han estat plens de promeses. De projectes, d’evidències, de pintades, de campanyes i contracampanyes, per convencer als teus vilatans de qué i qui es millor per seure en aquestes cadires.

El que es important per qui et vol governar, es la quantitat de cadires que ocuparà, seguint les regles del joc, que els percentatges decideixen implacablement. Sumar i restar vots significa millorar els percentatges i per tant el nombre de regidors que entraràn a governar la ciutat.

El que ha estat especial d’aquests comicis, es que ningú ha obtingut la majoria de pèrsones necessàries, per fer el que vulgui. I a l’ensems, tots els partits han vist repartit el vot, d’una manera tan contundent, que més que mai, els electors, estàn dividits sobre qui hauria de governar. No hi ha victòries contundents, ni tan sols de la coalició més votada (que no el partit). Bé, menteixo, aquells qui han baixat els nombre de persones que els voten han perdut representació, i aquells qui han guanyat més vots ara tenen més representació. Però guanyar guanyar, no ha guanyat ningú.

Qué hauria passat si els dos partits de l’Entesa, haguessin anat cadascún pel seu compte?. Està clar, no ho sabem. Però si observem qué ha passat a tot el pais, veurem que a aquesta coalició, els que anaven de baixa, han capitalitzat la crescuda dels que tenen –fruit dels seus pactes- menys representació de la que haurien tingut anant sols.

O sia, Igualada, que tens als teus vilatans prou desorientats. Es ben clar que el que facin aquests vint-i-un regidors nous-nous que han entrat a l’ajuntament, els propers anys, definiràn amb la seva actuació els propers quatre anys, si es governa per tothom o tan sols per alguns.

Per cert, m’ha arribat a les orelles, que fins i tot hi ha hagut mal joc, travetes i males formes. En una campanya electoral, s’en diuen moltes, però quan es passa de la ratlla, no es bo per ningú. Confio, Igualada, que no els perdis de vista a aquests, no són bona gent.

Ben cordialment,