Era un dissabte, d'aixó n'estic segur.

Era un dissabte, d'aixó n'estic segur
I no un dissabte qualsevol, sino
un d'aquells dissabtes màgics.
Tot i que no crec massa en el destí,
el destí m'hi va portar.
Una construcció d'un altra segle,
que respira temps antics de llegendes i d'històries de tota mena
va servir d'aixoplug, d'estada alegre.
Hi havia una avia grossa i la familia del lloc,
unes noies amb una dent negra
una taula d'homes amb aspecte caçador.
Vi del Priorat a taula,
menjar català d'embutits i pa amb tomàquet,
i conill. Un conill únic, tant sols d'allà.
Rodejat d'amics.
I al meu davant, la Montserrat.
La fresa dels primers aires de Primavèra,
la sabiesa de la Tardor daurada,
la mira d'Estiude platge al vespre,
i la posició de qui ho dubta tot.
Les formes tèbies,
les mans de persona que sap el que vòl,
les cames llargues,
i aquell punt de safareig de qui ho escruta tot.
Dinou de febrer!, dinou de febrer?.
Acuàri. No, Peixos.
M'enredes. No, no t'enredo.
I de sobte, com passen aquestes coses,
sense la consciència de volguer-ho.
Sense entendre gaire be còm,
ens va tremolar el còs.
Sense saber còm,
abraçats,
ens vàrem descobrir.
No hi ha dubte,
l'estimo.