05 junio 2009

Ets lo mes bonic que m'ha passat

I analitzo el temps i el veig fugaç. La sensació de rapidesa és directament a conseqüència del nostre amor i la nostra vida junts.

I la força il·limitada de tenir-te al meu costat, és allò que alimenta la meva vida.

 
I la força i robustesa de la teva mirada, m’abraça amb afecte quan els teus ulls es fixen en mi.

Agafar-nos de la mà, descobrint que tenen vida pròpia jugant juntes i alienes a nosaltres, fent camí i ruta al passeig.

Convertir en obvietats els nostres somriures còmplices i les nostres passes, mentre el Sol juga amb les ombres dels arbres, canviants amb els compassos del vent.

Descobrir que el passeig és el nostre món, i aquest màgic instant ens ha evadit de qualsevol cosa que s'apropi a res que no sigui la nostra felicitat. 

Escoltar el so dels nostres passos, amb aquest estrany “tactaqueig” que es preveu tranquil i sense presses.

Tot això i tot allò i tot el que encara no és, si no és al teu costat, no m’ho imagino.

(per la Montserrat)

1 comentario:

Montse dijo...

El meu nom es Montserrat. Tot i que se del cert que el text no em va dirigit. Potser podría anar dirigit a la dona, seria molt agradable poder pensar-ho així.

Moltes gràcies.

Montse