Més enllà d'aquell moment
no gosava ni pensar-hi.
Més enllà d'aquell instant
no pensava en altra cosa
que sortir-me'n tot seguit
sense saber de debò si així seria.
Més prop de mi i jo mateix
no era possible apropar-s'hi.
Jo ja hi era, jo em sentia,
jo hi pensava, emperuquit.
Em queden moltes coses per fer
(em repetia), ara no toca.
No vull deixar-me res per fer
(m'insistia), que em passi ja !
Però aquella pressió al pit,
aquella angoixa pels batecs sonors,
tot comprovant que passava
era massa feixuc, massa intens.
Vaig procurar estar tranquil,
relaxar-me, retrobar els ritmes,
respirant profundament, i amb calma
entretancant els ulls sense tancar-los.
Cop d'esprai sota la llengua.
La sensació de que els fluids corrien
El quasi mareig de les artèries obertes...
espantat, neguitós, acollonit.
L'endemà, ja havia passat,
Aquell instant de por i angoixa, també.
Obrir els ulls i veure que tot rutllava
era senyal de un nou dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario