07 marzo 2003

I els ateneus ?

I els ateneus ?

Ateneu. De la deesa atenea, que ho era de la cultura. A finals del segle XIX, principis del XX, coincidint amb la revolució industrial, i el neixament de la consciència de classe, així com la cada vegada mes important classe mitja, es vàren crear mes o menys aixoplugats pels partits polítics, uns moiments no governamentals, quasi be sempre beligerants amb l’administració local, amb la pretensió de dotar-se de instal.lacions que permetessin desenvolupar la cultura, tal i com l’entenia cadascú, segons el color de qui ho inspiraba.

Així dons, hi va haver qui entenia la cultura com l’excursionisme, o d’altres la lectura, o d’altres el teatre, o tenir un lloc on fer tertulies, o be, on parlar dels avenços de la tecnologia, o l’esport, o el cant coral,... Així va neixer la diversitat dins els ateneus, i per tant les Seccions.

Depenent de quin era el tema que donava més força a cada ateneu, va ser com es vàren desenvolupar amb més o menys importància, cadascuna de les seccions, per acabar sent el motiu fonamental de la existència de cada ateneu.

N’hi ha alguns que tan sols es van crear per dotar d’ensenyament als seus fills, davant la nul.la oferta oficial, que més tard es vàren desenvolupar, cap a vessants més lúdiques i recreatives.

El que es evident, es que cada ateneu ha escrit la seva pròpia història, des dels seus inicis (de ben segur únics), fins l’actualitat.

En qualsevol cas, a tots els unia una fórmula d’administració comuna: l’esperit democràtic. No hi havia cap altre manera d’administrar un patrimoni de tants propietaris. Per tant, es crearen regles del joc. Hi havia juntes, escollides en periodes mes o menys curts o llargs, però que s’havien de sotmetre a reunions generals de socis al menys una vegada l’any. Al capdavant de l’orgue executiu, un soci de l’entitat que s’el nomenava presidenten unes eleccions entre tots els socis que ho volien ser, i es responsabilitzava per aquest periode de temps, de la bona marxa de l’entitat.

La bona administració de l’entitat, comportava que patrimonialment, l’ateneu creixés, i es fés amb més o menys patrimoni, depenent d’alló que es podia fer segons el moment històric del pais. Per exemple, als anys 20, moltes persones (sòcies de l’ateneu) deixaven les seves propietats a l’entitat en herència, perque els merexia més solvència que l’administració local de l’época. Aixó no passava a tot arreu, però si a molts ateneus, que inclus actualment, disposen d’un patrimoni extraordinàri, fruit d’aquesta costum.

Aquesta inquietut associativa, no es va donar per igual a tot arreu. Catalunya, probablement per ser cruilla de neguits, aspiracions i iniciatives, va ser bressol incontestable d’aquest moiment associatiu. Quasi be no hi ha poble a Catalunya, que no tingui un teatre mes o menys petit, i un café, mes o menys ben dotat, que no hagi sortit d’aquell esperit.

A l’epoca franquista, amb mes o menys sort, aquestes entitats van sobreviure. Algunes amb molt poca sort, vàren ser confiscades, i disoltes agrement. D’altres, eren patrimonits prou sòlids, com perque el poder les ocupés i les fes seves. D’altres amb mes sort, vàren continuar les seves activitats, encara que adaptan-se a les exigències dels vencedors.

També es cert, que en aquells llocs on la vida associativa va continuar viva, es va seguir mantenint l’esperit democràtic, en les eleccions i l’administració dels ateneus.

Després dels anys agres en la que es negaven els esperits, les iniciatives i els sentiments dels ateneistes, va arribar la democràcia.

Aquells ateneus, amb grans patrimonis i instal.lacions antiquades i deixades durant trenta anys, podien ser recuperades per aquells que sent socis, podien tornar a administrar-les, i dotar-les del sentit ludic, cultural i en qualsevol cas desvinculades de l’administració.

L’esperit independent i emprenedor que les havia fet grans als seus inicis, impregnava de nou les parets dels ateneus. Però els temps, eren uns altres.

S’havien d’aconsseguir les formules, que dotessin les entitats de solidesa, davant un futur, en el que ja no s’hauria d’administrar una entitat només pensant amb la subvenció, per altra banda, perque era una « trampa », que significava estar constantment controlat per l’administració de torn.

S’havia de dotar els ateneus de suficient força, i prou autosuficiència perque obtinguessin els seus propis recursos, i alhora fesin valdre els que ja tenien, per produir-ne més. S’havia de ser beligerant amb l’administració, i aconsseguir lleis que amparessin el sentit social d’aquestes institucions.

S’havia de manifestar la força que significava l’unió de la majoria d’aquestes entitats, per poder aconsseguir eines legals favorables, que asseguressin el seu manteniment.

En qualsevol del casos, era i seguiex sent quelcom molt del nostre pais, de Catalunya.

L’escenari en el que s’havia de posar en marxa de nou el mon ateneista, havia canviat i estava canviant cada dia. De sobte, un grapat de catalans ilusionats, que ens trobavem per elecció democràtica amb tot aquest patrimoni carregat d’història, ens aclaparava una realitat: Hom tant sols pensava en recuperar les institucions públiques, i semblava, que els ateneus havien d’anar en aquell paquet del patrimoni confiscat a les institucions i recuperar-les pels governs locals.

Era com si de sobte, els únics representants legals i democràtics de la societat, eren els politics que ocupaven els ajuntaments també via eleccions democràtiques. Era com si aquestes institucions (els ateneus) fossin un escull per aconsseguir la plena llibertat dels ciutadans.

Cap (i ho dic be: cap) partit democràtic nou ni de vella fornada, en aquell moment històric entenia els ateneus com una realitat social, i que havia estat en molts casos bressol i escola de les virtuts democràtiques.

El partit al govern, fins i tot, va demanar un informe de com s’havia de vertebrar socialment la societat catalana, i qui va redactar l’esmentat informe, sense pensar-s’ho dues vegades, es va voler mirallar amb el model francès… els centres civics, la cultura professionalitzada,…

I aquí, on la societat civil s’havia vertebrat sempre mitjançant els ateneus en totes les seves formes i maneres de pensar, ningú semblava que ens escoltés.

Era absolutament necessari, tornar a cridar. Reivindicar els nostres valors com ateneus, i ser beligerant i alhora engrescador perque l’administració s’adonés que el que buscava ja ho tenia.

Així va ser. El Cap de serveis de Promoció Cultural d’aquell moment, en Pere Baltà, va entendre els ateneistes, perquè ell també ho era i ho segueix sent.

Es va convocar els ateneus de catalunya a un Congrés, que es va celebrar a Reus l’any 1981.

D’aquella reunió d’entitats d’arreu del pais, va néixer la voluntat de crear una federació que dotés el moviment ateneista de la força suficient, per poder retornar al seu lloc les institucions que varen fundar els nostres avis.

Es varen promoure un seguit d’iniciatives, entre les que destacava la llei de mecenatge, que després d’escapsaments i d’altres agressions interessades, a la proposta inicial, s’ha acabat convertint en el que des de Madrid volien que servis per tot l’Estat, per tant sense contemplar la realitat al nostre pais. De fet no ens serveix.

S’ha evidenciat que els partits nacionalistes, tenen consciència de la realitat del pais, i de la realitat d’aquestes infraestructures. Viure a Catalunya, es adonar’s-en i conviure amb els ateneus a cada poble o ciudad.

Hi ha pobles o ciutats on s’han signat convenis o fórmules per potenciar la vida dels ateneus. Però de fet, la majoria passen via subvencions als pressupostos dels ajuntaments.

Insisteixo en la necessitat de trobar marcs d’actuació, que respectin el nul ànim de lucre d’aquestes entitats i per tant no les “castiguin” via impostos. Probablement seria una bona manera de començar a alleugerir les càrregues que afecten els pressupostos, i no haver de recòrrer a la solució fàcil (a curt plaç) de la subvenció, que a la llarga, es pot convertir en una posibilitat de xantatge institucional.

Aixó, però, no es suficient.

La vida associativa, la vida dels ateneus, està en funció de la imaginació i el saber fer dels seus dirigents. S’han de trobar ofertes atractives, perque els socis de l’entitat ho siguin perque els interessa.

S’ha d’explicar als socis i als que no ho son, que les instal.lacions de l’ateneu, son per fer-les servir. Que un ateneu es el bressol de qualsevol iniciativa que no contradigui les seves regles del joc, i que per tant, ser-ne soci, es disposar d’uns recursos, que d’altra forma, els seria dificil d’obtenir.

No es tracta tan sols d’administrar el patrimoni i protegir-lo (per aixó s’ha de comptar amb la força que representen tots els ateneus), sino que cadascún d’ells, han d’oferir als seus socis i convilatans, un patrimoni i unes instalacions que donguin aixoplug a les seves necesitats de relacionar-se i de gaudir de la cultura i el lleure sense matisos, sense que sigui aquella oferta interessada des de l’administració, sino una oferta des de l’arrel més propia de la nostra forma de ser com a poble.



Francesc Puertas
President fundador de la Federació d’Ateneus de Catalunya

No hay comentarios: