02. De cóm caminar per la borera

02. De com caminar per la vorera

Les rutines a Igualada, són fàcils d’organitzar. Fins i tot es bo, tenir-les, per poder assaborir els carrers de la ciutat, passejar per davant dels comerços, i formar part de la munió de gent que a certes hores del dia, i en dies molt concrets de la setmana recorren el centre de la vila.

De fet, cada pas em situa a aquells anys, en els que l’avia, sent una nena, corria pels passatges i s’amagava darrera dels portals per espantar a aquell que passés.

M’ho imagino més gris, com en blanc i negre. La plaça de l’ajuntament amb aquella estructura metal.lica que feia de mercat. Amb moltes verdures i fruita. Amb una barreja de perfums, d’arangada, de flors, de vi, de flaires d’espècies…

El terra mullat. I de tant en quant un crit des d’un balcó en algún d’aquests carrers estrets que cridava « compte !», i et tocava anar-hi per no acavar remullat.

Les dones ja treballaven de valent a les industries. Com ara. I de fet, aixó condiciona les sortides al carrer. Les hores d’anar a comprar, d’anar de passeig, d’anar a fer encarregs, i fins i tot els moments de lleure o de treure a passejar la canalla.

Així doncs, a Igualada, els dies de cada dia, hi ha poca gent passejant. Però els divendres al vespre i els dissabtes tot el dia, els carrers s’omplen de gent. Amunt i avall, recorrent els carrers, omplint els comerços, anant a plaça. Anant al mercadillo.

Ara a Igualada, el mercadillo es fa els dimecres i els dissabtes al mati. Es fa al primer pis del mercat de la Masuca. Hi trobes de tot. Des de roba i estris de la ciuna, fins sabates i complements. També hi ha els pagesos que porten els seus productes i que tenen una clientela molt fidel.

Té la ventatge d’estar a cobert, i la desventatge d’estar en un primer pis, on s’accedeix per unes incòmodes escales o una rampa al darrera del mercat, que també s’utilitza per entrar-hi furgonetes i camionetes.

El Mercat ple de gom a gom. Gent esmorzant als bars de l’entorn. També plens de fidelitats. D’aquells que aprofiten l’hora d’esmorzar per trobar-se i fer-ho plegats, amb un plat de cap-i-pota o un entrepà gegantí. Del que es tracta es de no esmorzar sól, i fer-la petar.

Així dons, els dissabtes per la tarda es dia de passeig, i en molts cassos d’anar a veure aparadors, o passejar pel plaer de fer-ho. El millor camí, es pels carrers peatonals i per les voreres.

Però aquest és el moment trist d’explicar alló que em va succeir fa uns dies. Vaig pujar per les escales mecàniques del carrer de Sant Magí, i uns nois que anaven acompanyats d’un altre que anava en cadira de rodes, van haver de pujar-lo a braços per les escales del costat… Em vaig quedar sense paraules. A tot arreu s’han fet esforços per acabar amb les barreres arquitectòniques, i en una obra nova com aquesta, no s’ha tingut en compte!.

No m’ho puc creure.

De fet el carrer ha quedat molt maco, però poc pràctic pels minusvàlids i per la gent gran, que els fa por aquest artilugi.

Tot i així, haig de reconèixer que jo hi pujo. Que m’ha sorprés que s’avariin poc… i fins i tot que funcionin en dies de pluja.

El que es evident es que arrel d’aquest carrer peatonal, m’he fixat en les voreres d’Igualada, i la veritat es que crec que ja els toca arreglar-les. Es camina molt malament per les voreres. N’hi ha d’enfonsades i de trencades, fins i tot a llocs de molt de pas, com el Passeig o algún tram de carrer de Sant Magí.

Carrers com el de l’Aurora o del Clos (allà on no és peatonal), s’hi camina molt malament, i fins i tot són massa estretes, i si no que els hi preguntin a aquells que surten amb el cotxet o aquells que van amb bastó.

Ah!, no m’en vull oblidar d’un altre cas que em va fer esfereir. Anava amb el cotxe pel carrer de Sant Josep en direcció a l’antiga N-II. Vaig parar al semàfor amb l’Avinguda Barcelona. Pel costat de la vorera, per la banda de baix, i venint per l’esquerra, venia un noi amb cadira de rodes. (?). A l’arribar a l’alçada del semàfor de peatons, va girar la cadira i es va posicionar per creuar el carrer. Vaig pensar que aquell noi estava fent una greu imprudència. Al posar-se verd, vaig arrencar el cotxe i vaig mirar-me de mes aprop l’escena… aquell home no tenia ni com pujar ni com baixar la vorera!!!!!. Fins i tot vaig fixar-me que fins arribar al carrer d’Odena aquell home amb cadira de rodes no podia anar per la vorera si volia trevessar el carrer..
Evidentment aixó no pot ser. Les autoritats no es poden dormir en aquest tema, que pot ocasionar molts disgustos i que condicionen la movilitat de molts ciutadans.