Es l’Antonieta.
Aquella noia de llargues trenes que jugava com un noi.
Aquella noia de cames llargues i coll dret que corria com qui mes,
Llançava pedres, saltava a corda, s’enfilava pels camins,…
L’Antonieta,
Aquella noia que n’era la mes guapa del carrer
Que feia paraigues, que cosia i que la feren reina de les “modistilles”
Aquella noia que a tothom robava el cor, i que ella no el donava.
L’Antonieta,
Aquella noia que va descobrir en un noi mes aviat “xulo”
Que venia galetes, que era una mena d’idol de les “radio-oients” de la comarca
Que feia teatre, escribia, cantava cançons del nord, que feia escultures,
L’Antonieta,
Que en aquell home, va descobrir el meu pare.
I el meu pare a l’Antonieta, aquella noia riallera que no volia saber res de ningú
Aquella noia que de sobte va adonar-se’n que aquell home era el seu
L’Antonieta
Que va veure que amb l’Antonio, trobaria algu especial
Amb el que tindria tres fills, en Francesc, l’Antonio i el Pep
A qui no ha deixat d’estimar mai, ni després d’anys de forçada absència.
L’Antonieta
Qui al voltant seu hi te la Belth, la Montse i l’Annabel
Que els seus nets, el Carles i molt especialment el Pol
Son part de la seva vida, una vida intensa i plena de vivències i d’anecdotes.
L’Antonieta,
Aquesta dona que sempre s’ha estimat tothom
Plena de bona fe, farcida d’alegria, adornada amb una rialla, que fa gimnasia.
Aquesta dona, que escriu poesia, que dibuixa, pinta, balla, que volta per tot arreu.
L’Antonieta,
Aquesta dona inmensament rica d’amics i amigas
Aquesta envejada dona, perque sempre ha volgut ser feliç
Malgrat els entrebancs i les sutregades. Aquesta dona, la meva mare.
Francesc
Nadal 2004
No hay comentarios:
Publicar un comentario