01. Sóc besnet de la Marieta

Reflexions i impertinencies d’un igualadí forà


01. Potser que em presenti.

Sóc en Francesc. Soc besnet de la “Marieta safranera”. Una senyora que venia especies a les voltes de la plaça de l’ajuntament fa uns cent anys. Quan podia, venia també fruita i verdura. Abans de vendre a plaça, feia de minyona a cal “pa-i-seba”. Ella era de cal “saboner”. Es va casar amb un encarregat de la fàbrica que com que ja era gran, va demanar a l’amo, si coneixia una noia neta i bona noia, amb la que s’hi pogués casar. Li va presentar a la Marieta Enrich. Ell (Pere), venia de Santa Coloma, i era un home alt per aquella época. La Marieta, baixeta. Els deien la “ela-i-la-i”. A la Marieta li va costar dir de tu a aquell home, i li deia de vos, per la diferència d’edat (12 anys).

D’aquella parella va neixer la meva avia, l’Emilia. L’any 1901. Van viure al carrer de Sant Jaume. L’Emilia va ser tota la seva vida una trapella. Tant, que la meva mare (la seva filla) li va prohibir que ens expliqués aquelles trepalleries que havia fet, per por que ens hi volguessim semblar.

El meu avi era de Gelida. Del barri de Sant Salvador. De cal “rejoler”. De petit (8 anys) el van enviar a fer de pastoret a la muntanya de Corbera. Mes tard, amb deu anys va anar a passar llet a Barcelona. Després d’una adolescència treballant molt, va venir a Igualada, i es va posar a treballar a “Aprestos y Acabados”. Era un noi molt pencaire i fort. Un dia, s’en va enterar que feien una carrera, i s’hi va apuntar. Ell no ho havia fet mai aixó de correr una competició, però tot i així i davant de professionals, va guanyar la carrera.

La jove Emilia s’hi va fixar. Ell (Francisco) es va fixar en ella. La besavia no li agradava tenir que patir per vigilar ambdos festejant, pel que els va instar a casar-se. Feia poc temps que era vidua i no s’havia de temptar al diable. Així ho varen fer, i van anar de viatje de nuvis a Barcelona, amb el carrilet.

Mes tard, l’avi va aprendre a llegir i a escriure, es va fer maquinista, i es va jubilar en aquesta empresa com a cap de dipòsit, vivint a Martorell.

Jo, nascut a Martorell, de pare d’Osca (de Campo) i mare martorellenca, he viscut sempre a Martorell, fins fa uns vuit anys. Ara visc a Igualada.

En vuit anys, m’he integrat a la ciutat, i he volgut sentir-me un igualadí mes.

De fet, permeteu-me que us faci la “pilota”… m’ho heu posat fàcil.

Tot i així, les meves ganes de sentir-me igualadí, i formar part d’Igualada, es un sentiment i una forma d’estimar. Per aixó, la ciutat que m’estimo m’agrada entendre-la.

M’han explicat, i he pogut veure, que la ciutat, ha crescut horitzontalment amb una desproporció important respecte als carrers que la vertebren verticalment.

Els carrers horitzontals són importants per l’allargada, i per la seva amplada. Des de l’antiga Nacional II, L’avinguda de Barcelona, el passeig Verdaguer, les Rambles, …També son llargs, el carrer de l’Aurora, o el carrer de Sant Carles… però tots horitzontals.

Els carrers verticals són també importants. Que travessin Igualada de dalt baix, n’hi ha pocs. L’avinguda Balmes, el carrer de Sant Magí, el carrer d’Odena, el de Lleida, i poca cosa mes. Al centre, per travessar els carrers verticalment, hi ha uns passatges increíbles i únics. M’ham explicat que són privats, i per aixó, molt de tant en quant estàn tancats. Pels passatges, pots anar ràpidament des del carrer del Clos a la plaça de l’Ajuntament sense haver de fer filigranes passant pel carrer de Sant Magí o el d’Odena.

El que també m’han explicat, es que no fa gaires anys, del carrer d’Odena direcció Barcelona, per la banda de dalt del poble, era terme municipal d’Odena. De fet, estem en una ciutat amb molt poc terme municipal. Aixó encara la fa més humana i mes única.

Igualada, es una ciutat amb d’altres viles, que conformen una continuació de nucli urbà, conservant cadascún d’ells, les seves pròpies característiques urbanes i la seva pròpia idiosincràsia ciutadana. Així dons, hi tenim Montbui, Vilanova del Camí, Ódena, La Pobla i Jorba. A que és interessant?

Per un com jo, que arriba a la ciutat i la vol descobrir, s’en adona que hi manquen coses, però Igualada es una ciutat única.

Sabeu que Igualada es una ciutat de les que podriem considerar autosuficient. Jo que he viscut pràcticament tota la meva vida en un poble mes avall d’el Bruc, i veritablement, segons què, tant sols ho podiem trobar a Barcelona. A Igualada, es troba de tot. L’escull d’el Bruc ha estat suficient, com perque els ciutadans i ciutadanes d’Igualada, s’hagin nodrit de les inciatives de comerciants que han entés les necessitats de la ciutat.

Ah!, i un altre descobriment, ha estat veure, que a la ciutat d’Igualada, la meva ciutat, les dones hi tenen molt a dir. Les dones son la majoria dels ciutadans que treballen en una feina directa (no tant sols de la llar i prou), i aixó ha fet i està fent, que els homes participin d’una forma activa a casa. Que no us ho creieu?, doncs us ho podeu creure.

Be, potser us podria explicar mes coses de la ciutat, que m’agradaria que es milloressin… però potser val la pena que us ho expliqui la propera setmana.