09. Parlar igualadí

09. Parlar igualadí

Als primers capitols de “Pigmalió”, el personatge més culte i compromés, té una xerrada de sabiduria fonètica amb el seu col.lega. Li explica d’on és cada accent i d’on provenen les expresions de cadascuna de les persones que hi ha al carrer.

El seu anàlisi, parla dels girs i les retòriques. De les paraules i de les frases. Dels accents. Dels modus. Fins i tot de les expresions.

A Igualada sóm també especials en aixó. A un nou igualadí com jo, no se li escapa que, a aquesta ciutat, hi ha expresions i paraules, que a d’altres indrets no s’utilitzen, o l’us que s’en fa es diferent. O que hi ha paraules i expresions típicament igualadines.

Per explicar-ho millor, us parlaré d’un poble: “Tous”. Qualsevol igualadí diu aquesta paraula amb el mateix só fonètic de la paraula “ous”. Tal vegada sembla lògic. Però es que a la resta de Catalunya, la “o” la fan sonar com la de “no”. O per exemple dir “nena”, es diu a Igualada amb una “a” oberta”, i a la resta amb una “a” mes aviat com disimulada.

O expresions, “quedar amb jo”. O paraules com fer “curquita”, o “toll”. Es poc menys que meravellós. A Igualada, s’han conservat expresions fonétiques i paraules autòctones.

De fet no soc un lingüista ni tan sols un estudiós de’aquest tema, però fins i tot avui, segueixo aprenent noves paraules pel meu lèxic habitual, i em trobo sovint, quan em veig amb algún conegut del meu poble d’origen, que s’em queda mirant amb cara de sorprés, quan parlo com ho faig habitualment, perque he incorporat a la meva forma de comunicar, aquestes expresions i paraules d’encuny igualadí.

La meva avia, l’Emilia, tenia expresions que les varem fer nostres des de petits, però que marcaven una clara diferencia amb les expresions dels demés companys de Martorell.

M’imagino la meva besavia, el dia que a la seva filla, l’Emilia, li va venir l’acudit de fer rodar una caixa rodona plena d’arengades, per sota les voltes. La caixa va anar rodolant des de la plaça de l’Ajuntament cap a la plaça Sant Miquel, deixant anar arengades pel carrer. Cridant expresions per aturar aquell desgavell com “Deu m’ajudi l’àngel bo”, per no sortir-se’n mal parades de l’enrraviada de l’amo de la “pesca salada”.

O aquella vegada que l’Emilia va amagar les claus, i va dir que les havia perdut. Em va explicar que va veure que l’havia fet tant grossa, que no va dir mai que les havia amagat, per por que la renyessin. De fet les havia tirat a la claveguera de l’entrada de casa.
Segur que la seva mare va buscar-les utilitzant aquella frase “Al diable les dono per caritat”. La meva avia m’explicava que com el diable no vol caritat troves les coses enseguida. En aques cas no va ser possible. No varen poguer entrar a casa, fins que van anar a buscar les claus del Pere a la fàbrica.

De fet, cada dia descobreixo noves raons per sentir-me que visc en una ciutat especial, amb veritables símbols d’identitat. Simbols que per altra banda, no tan sols son objectes fisics, ni espirituals, sino que arriben a les formes de comunicació i de relació.

Igualada té moltes formes de comunicació pròpia. Tan sols cal mirar el cel. Veure-hi un globus, o una avioneta sobrevolant l’aeròdrom, fa quedar bocavadats a tots aquells que passen per l’autovia, i en canvi pels igualadins ja no deixa de ser altra cosa que quelcom habitual.

Pels igualadins també ens comença a ser habitual la manca de previsió de les autoritats municipals al centre de la ciutat per la circulació de vehicles. Fer obres perque la ciutat no s’enredereixi, no significa no ser previsor en quant què passarà quan es talli un carrer o una plaça.

Hi ha hores que circular per Igualada es d’un veritable caos. Pot-ser caldria preguntar si hi ha prous efectius de la policia local. O de quina manera tenen prevista la circulació viaria de la ciutat. O sia, si hi ha un veritable projecte per alleugerir la circulació de vehicles per la ciutat.

Circular per les rotondes de l’antiga N-II a segons quina hora, es també d’una paciencia infinita.

O per exemple, les dificultats dels veins per accedir per cotxe al carrer de La Salut, ha convertit a aquest carrer en un impossible. Tan sols s’hi pot accedir des del Passeig. Fins i tot ha estat un motiu més per posar en dificultats les quatre botigues que queden al carrer.

Als darrers anys, he vist tancar tres botigues (una pastisseria, una panaderia i una botiga d’estris de plàstic i menjar pels animals). Em diuen que fins i tot hi havia una fruiteria i una perruqueria. Encara hi subsisteixen una barberia, una espardenyeria, una perruqueria per a senyores, una relotgeria i una botiga de suministres per lampistes.

El que no es bo, es la manca de previsió i la poca qualitat de les previsions viàries a la ciutat, o de la manca d’un projecte real. Potser hi és, però el que es segur es que qui governa la ciutat no s’ha molestat en explicar-l’ho.

En qualsevol cas, m’agraden els aspectes que identifiquen la ciutat, però segons quin val mes que s’hi posi remei per solventar-los.