08. El Sant Crist d'Igualada

08. El sant Crist d’Igualada

L’avia Emilia, va viure molts anys. Molts. Va morir no fa gaires anys, a l’edat de 98. La mateixa edat, que un any abans ens havia deixat l’avi Francisco.

Realment van ser una parella longeva. Fins i tot, varen arribar a celebrar els 77 anys de casats. Va ser tot un aconteixament a Martorell, i fins i tot també ho va ser per algun programa de televisió, que els va entrevistar per saber cóm podia ser que una parella, ell de Gelida i ella d’Igualada, visquéssin tants anys de casats i seguissin junts.

L’avia Emilia, va apretar la ma a la seva butxaca, mentre l’avi deia una cosa mes o menys recurrent, tots dos sentats davant una càmara de TV instal.lada al menjador de casa nostra.

La veritat es que els avis no els recordo especialment devots.

L’avi ens va deixar una nit, sense aixecar sorolls ni polsegueres. Es va morir sense haver deixat res per fer a aquesta vida. Ens havia ajudat a tots i realment va ser una persona molt amable, especialment els darrers anys de la seva vida.

L’avia es va fondre com una espelma. Poc a poc. Amb molta dolçor, i quan va decidir que realment ja estava contenta amb el que havia fet a aquesta vida.

Entre les coses de l’avia, de les que no es va separar mai, hi havia una estampa del Sant Crist d’Igualada i una fotografia arrugada en blanc i negre de l’esglesia de Santa Maria.

Ella sempre ens parlava que els llocs on recordava amb devoció era l’esglesia de Santa Maria, l’esglesia del Roser i la Capella dedicada a la Verge de Montserrat que hi ha en un dels passatges que condueixen a la plaça de l’ajuntament.

Jo ara va fa nou anys que visc la Setmana Santa com un Igualadí més. El pare de la meva dona, canta a la Schola Cantorum. He pogut viure com es veuen les cerimònies de l’esglesia de Santa Maria, des del cor.

He vist la processó en silenci del Sant Crist l’endemà del dilluns de Pasqua, pels carrers del centre de la ciutat, precedit per banderes i estandarts de les associacions més devotes de la ciutat.

He pogut observar com la gent caminant en silenci i amb respecte, acompanyen la processó amb ciris encesos. Fins i tot he vist com hi ha gent que va descalça, complint potser una promesa.

He vist el Sant Crist sota “pali”, transportat perls sacerdots de les esglesies d’Igualada.

M’he pogut imaginar sense esforçarm-hi gens el poc que deu haver canviat aquesta processó, i puc veure sens dubte la Marieta i la seva filla (l’avia) mirant-se el pas del Sant Crist agenollades, com ho feien tots els devots quan passava pel davant d’ells, i en Pere caminant amb un ciri al costat de la resta de la gent.

Veure la processó, la veritat es que impresiona. Actualment va acompanyada de cants religiosos, escoltats per la megafonia instal.lada en tot el recorregut, que ajuden a crear un clima de recolliment molt especial

No m’extranya la devoció intensa que molta gent sent per aquesta imatge i aquesta festivitat. Forma part de la vida d’Igualada com un simbol mes.

La Setmana Santa a Igualada, es viu com en el reste de viles i pobles de Catalunya, amb la diferencia que dura un dia mes. El dia del Sant Crist.

Aquest darrer dia la gent el viu de molt diverses maneres. Hi ha qui fa continuar un dia mes les vacances. Es troben un munt d’igualadins a Port Aventura o a Andorra o a la platja.

N’hi ha que aquest dia volen ser a la ciutat.

M’han explicat que el respecte per aquesta festivitat, arriba al punt, que fins i tot la gent no creient, respecten aquesta veneració per l’imatge d’una forma evident.

Aixó sí, hi ha gent que encara tenen l’ancestral constum de sortir el dilluns de Pasqua a dinar al camp. Hi ha families que fins i tot han convertit aquesta sortida en el dia de menjar la mona. Però l’endemà a Igualada.

Soc dels que penso, que no cal ser creient devot per creure en les tradicions de la ciutat. Conservar-les i donar-hi suport, es absolutament necessari, sobre tot, perque ens ajuden a recordar d’on som.

I no hi ha dubte, que els simbols de la ciutat, si et sents igualadí, t’emocionen per tot el que et recorden, sobre tot si ets un igualadí que vius fora de la ciutat des de fa anys, com li passava a la meva avia.

Jo reivindico en cada historia el meu igualadisme, i realment hi ha simbols que ja els sento com a meus.