Reflexions d'un militant en complaença.

Res no em mou. Res m’inmuta.
No hi ha res que em frapi ni m’alteri.
No em neguitejo. No m’estresso.
Els meus nervis no em velluguen ni les cames.

Es que m’importa poc tot el que passa?
No, de debó. D’aixó no és.
Es que em “rellisca” alló que veig?
I ara, no es pas cert.

Serà que em sembla que ho sabia
Tot allo que no savia i ara passa.
Serà que ja ho he vist d'altres vegades
I em sembla que el d’avui es ja d’ahir.

Potser es la costum?. Potser.
Potser no es evitable?. Potser
Potser ha de ser així? Potser
Potser no hi puc fer res?. Potser.

Però del tot cert no ho se
D’importar-me m’hauria d’importar.
Si ho pogues evitar, ho hauria d’intentar.
I si ho tornés a veure, de nou plantar-hi cara.

Però estic cansat. Ja en tinc prou.
On son els que pensen amb el cap ?
On es la logica i el bon criteri ?
On trobo les persones que hi ha entre la gent ?.

Seré jo qui s’equivoca ?
Hauré de fer-me fonedis ?
Haure de fugir de tot aixó ?
Millor freno. Millor em quedo quiet.