04. De cóm entendres amb el teixit associatiu

04. De com entendre’s amb el teixit associatiu.

Per aconsseguir submergir-se en cóm era la vida a la ciutat a principis de segle XX, es quasi posible, si voltes pels racons que t’ofereix Igualada. Carrers estrets, on les façanes, ha variat poc des de fa cent anys.

Anar des de la Rambla al carrer de Sant Pau, on descobreixes l’extraordinària façana de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, tot sentint els crits de la quitxalla, i els jocs que es fan al pati de l’escola, no fan altra cosa que portar-me a pensar en l’avia Emilia. Anava a aquesta escola a principis de segle. Va anar-hi fins el curs 1914-1915, amb la senyoreta Ubach com a professora, amb d’altres noies, a l’escola nocturna.

Jo em pensava que aquest invent de las classes nocturnes, era propi de la nostra época, però he descobert que no. I al damunt, s’estudiava en català i en castellà.

M’imagino l’avia posant el seu nom i la data a ploma (Emilia Martí 4-9-911), al “Manuscrito Metódico” de A. Borí i Fontestà. Un llibre preciós, on hi ha de forma manuscrita les diverses maneres d’escriure cartes i documents. O “El Primer Llibre de la Noia Cristiana” amb el segell de la “Joventut Serafina Baix l’Advocació de la Divina Pastora, d’Igualada”. O “La Imitació de Jesucrist” de Tomas de Kempis, un llibre que no faltava a cap casa d’aquella época.

Era un moment en el que s’estava escribint la Historia en lletres majuscules. No costa d’imaginar en plena revolució industrial, les cases encara sense llum elèctrica. Algunes sense aigua corrent. Amb l’unica companyia per distreure’s que la lectura, a la llum d’una candela o d’un quinqué. El besavi (En Pere Marti), es llegia i es rellegia “El Nuevo Testamento”, en versió revisada de “Cipriano de Varela” al 1876. De fet va aconseguir llegir i escriure, llegint aquest llibre amb devoció.

Va haver de compaginar la seva feina de teixidor -concretament de nuador- amb la de criar coloms, i la d’haver-se d’emplear a l’Ateneu (1909), per poder fer front a les despeses de que la seva filla estudies, i alhora anés a classes de música, i suportar les despeses de la casa.

Va arribar a tenir 400 parelles de coloms. El segón pis del número 7 del carrer de Sant Jaume estava sempre plena de sacs de besses.

El besavi era un home que els seus pares l’havien enviat a treballar a Igualada des de Santa Coloma de Queralt, de ben jovenet. Més d’una vegada havia fet curquita de la feina, i havia tornat a peu a casa seva per veure els seus amics, amb el consequent enfado dels seus pares. O sia no tan sols canviava de ciutat sino que alhora també ho feia de provincia (en aquell moment de Lleida).

Era un home molt alt per l’epoca (1,85 metres). Prim, sapat, amb bigoti. Un dia va anar a Barcelona, el van confondre per un delinquent molt buscat, i el varen detindre. La descripció per escrit que en va fer la policia a la fitxa de detenció, ens ha permés “veure’l” en tot detall.

Va treballar a la fabrica de cal “pa-i-seba” durant molt de temps. Explicava l’avia, que un dia es va endur un gran disgust a la feina, va dir que tant de bo no hi hagués de tornar, i es va morir.

Bé, tal i com he dit, es va emplear a l’Ateneu. Una entitat més que centenària, que ha dotat la ciutat de nombrosos beneficis socials, igual que el Mercantil o el Foment. Entitats que durant anys han estat escenari dels esdeveniments socials de la ciutat, i molt especialment en aquells temps a la primera meitat de segle.

Han suportat les agresions de la dictadura, i segueixen de peu. Els socis, han fet possible que aquestes entitats seguieixin vives. Han practicat la democràcia interna, escollint d’entre ells qui podia fer de president en un termini de temps, i aquest, ha passat comptes de la seva gestió cada any.

Han arribat a l’actualitat, i aixó els ha fet adaptar-se als temps, i cercar solucions imaginatives del seu patrimoni, i alhora per l’us de les seves instal.lacions.

Hi ha hagut convenis amb l’ajuntament, que han fet possible en algun cas, que es pogués posar al dia les seves instal.lacions, però que alhora els ha deixat lligats de peus i mans per usar-les. Sembla que la propietat ja no sigui seva.

Jo crec que l’administració hauria de suavitzar les seves exigències contractuals, i permetre que aquestes entitats puguin seguir oferint la possiblitat de generar cultura sense ser administrada des d’altres poders que no siguin els interns de la propia entitat.

De fet, l’Administració Local, hauria de donar més protagonisme, a les entitats que, de fet, han afavorit la forma de ser de la ciutat. La veritat es que em costa mirar-me el rétol de « Teatre Municipal », a l’entrada d’un teatre, del que tant sols en té l’us, encara que quasi exclusiu.

A vegades, a l’ajuntament se l’hi veu un excesiu esperit de control i de domini de les entitats associatives de la ciutat, i aixó no hauria de ser així. Hauria de permetre que conservin la seva independència. Amb aixó es garanteix la vitalitat del teixit social i associatiu de la ciutat. La vitalitat de la gent, que volen fer coses a canvi de la satisfacció de fer-ho i no a canvi de diners.

S’hauria d’establir el diàleg i sentar-se amb l’ànim posat a la recerca de promoure activitats des del recolçament i l’entesa, i no des de l’incomunicació i la altanaria. No es bo que tant sols es vulguin reunir amb les entitats unes setmanes abans de les eleccions, hauria de ser sovint i per sistema. Però no des de l’autoritat de reglament, sino des de l’autoritat que s’atorga a la Institució Municipal i la que té sens dubte qualsevol Associació Igualadina.

No es poden trobar formules per treballar de tu a tu per la ciutat, tot recordant a l’Administració Municipal, que no tant sols ells escriuen la Història d’Igualada?.