29 marzo 2003

05. La ciutat de l'aire

05. La Ciutat de l’Aire.

Puc arribar a imaginar-me, com era un dia qualsevol de la vida de la Marieta Enrich, del seu home, el Pere Martí, i de la meva avia, l’Emilia amb pocs anyets. M’imagino aquells primers anys del segle XX. El Pere, anant a treballar ben d’hora, vestit amb pantalons de pana, amb algún pedàs als genolls, amb la fiambrera on la seva dona l’hi havia preparart l’esmorzar. Amb una gorra i caminant amb passos llargs fins a la feina.

La Marieta, despertant a l’Emilia, de bon matí, perque l’acompanyés a plassa, on s’havia de posar be la fruita i colocar la parada sota les voltes de cal Roure. Una vegada tot ben posat, acostumava a deixar l’Emilia sola un ratet, perque ella pogués fer les quatre compres, o si mes no encarregar-les per tenir-les al migdia, per fer el dinar.

Malgrat la meva mare havia prohibit a l’avia que m’expliques trapelleries, un dia m’en va explicar una. Era un dia com el que acabo de descriure. La Marieta, l’hi havia deixat canvi per si s’en havia de tornar. Aquell dia, tenia taronges. Unes taronges grosses i boniques, que eren el goig de la parada. L’avia tenia ganes de jugar, i va decidir regalar les taronges a tot aquell que passes. Fins i tot, per no tenir res a les mans, va regalar els diners que tenia pel canvi. El que no em va explicar l’avia, era el càstig que segur que va rebre de la seva mare. Realment era una trapella.

També m’ha explicat la mare, que la primera vegada que va aterrar una avioneta a Igualada, la Marieta i l’Emilia (la meva avia), van anar a veure-ho. Tot just arribar, les dues van posar-se a travessar el lloc on estava aterrant aquell artilugi volador. Un home les va veure i d’una abraçada les va treure del mig. Corria la primera dècada de 1900.

Més d’una vegada m’he volgut imaginar que en aquesta época i en un esdeveniment relacionat amb l’aire tant important com aquest, de ben segur que hi era el que l’han anomenat el pare de l’aviació espanyola, l’igualadí Pere Vives i Vich. Una persona que va arribar a ser company dels germans Wright en els seus primers vols a França.

De fet, no es estrany que a Igualada hagi acabat sent la “Ciutat de l’Aire”. Hi ha esdeveniments que la identifiquen així.

Te un aeròdrom (de fet es al terme municipal d’Ódena), on cada any s’hi fan exhibicions de vol, tant amb avionetes com amb vol aerostàtic. Hi ha ben poques fàbriques de globus al món. Una, és a Igualada.

A les exhibicions de vol, s’hi pot veure arribar fins i tot avions d’alta tecnologia, de soroll tremendo, produit per uns motors que tenen la capacitat de mantenir a l’aire com si es tractés de poca cosa aquest aparell de moltes tones de pes.

Veure un helicòpter exibint-se en un rescat, o veure les avionetes, que han sortit de diversos punts del pais, de l’Estat o fins i tot de l’extranger, fent loompings i d’altres figures a l’aire, com si el pilot i la màquina fossin una sola cosa.

O veure com van caient uns paracaigudistes fent diverses i arriscades figures mentres s’apropen a terra.

La feina desenvolupada per Fira d’Igualada per fer possible l’Aerosport, i després “La Setmana de l’Aire”, es realment magnífica. La proba es la quantitat de gent que van cada any a l’aerodrom per veure aquest espectacle.

O veure globus a dotzenes d’arreu del món, a l’European Balloon Festival enlairant-se cada mati durant tot una setmana, pintant el cel de colors. O veure’ls (si el temps ho permet) de ben aprop el dissabte a la tarda, amb milers d’ulls ambadalits. O per la nit en vols captius, on la llum que es projecte dins d’ells, es un espectacle únic.

Per cert, m’en alegro de que un grup de comerciants igualadins, hagin fet possible de nou, el globus per representar la ciutat. Crec que malgrat –al meu entendre- no s’ha tractat adequadament el globus de la ciutat com a element representatiu d’Igualada, segueix sent-ho al cor de molts igualadins, que presumim de tenir aquest espectacle cada any. Fins i tot sembla que faci mes anys del que realment fa, que existeix aquesta activitat a Igualada.

Les coses que ajuden a anomenar la ciutat d’Igualada, d’una forma expontània i desinteressada, s’han de conservar com a elements que ens ajuden a vendre la ciutat per tot arreu. Tan fa qui sigui el color de qui ha tingut la idea. Les bones idees sempre son bones idees.

I tant l’aerosport com el festival internacional de globus són espectacles de multituts relativament recents. Cap dels dos arriba als deu anys d’existència.

No fa gaire, m’en van fer adonar de la importancia del temps en el que es cel.lebren els dos festivals. S’ha de tenir l’entorn en condicions, no tant sols meteorològiques, sino també s’ha de triar be l’época. Està clar, els dos espectacles, s’han de realitzar al mes de juny, quant els camps ja estàn segats.

No hi ha dubte que ha estat un gran invent aixó de la Setmana de l’aire, ja que arreplega molts visitants a la ciutat. No tan sols els espectadors, sino també els participants. I per tant es de les poques ocasions, que tenim perque gent de fora de la ciutat, es sentin acollits i trobin a Igualada, el que la faci ser una ciutat acollidora amb tots els serveis que necessita un visitant.

De fet, qui va imaginar-se posar en marxa aquestes activitats que conformen “La Setmana de l’Aire”, em mereix el meu més alt respecte, pel fet que quasi podem assegurar, que tenim una festa que ja forma part de Igualada, com una data a assenyalar al calendari. Una data per no perdre’s i gaudir de la ciutat.

No hay comentarios: