07. L'esport a la ciutat

07. L’esport a la ciutat.

Corria l’any 1919 ó 1920, i el meu avi, després d’haver recorregut dues o tres feines, i amb divuit o dinou anys, va arribar a Igualada.

L’avi, en Francisco Vidal, va neixer el 1899 a Gelida, al barri de Sant Salvador de la Calçada, a c’al Rejoler. Com que no era l’hereu, el van enviar a fer de pastoret a les muntanyes de Corbera de Llobregat. En aquella soletat d’un nen de pocs anys, va aprendre a xiular, i a coneixer les ovelles una per una.

De mes gran, sense haver arribat a l’adolescència, va anar a Barcelona, a passar llet per les cases. També va arribar a coneixer molt be les cases del barri gòtic. Com que sortia de tant matí, i com que n’havia aprés amb les ovelles, xiulava pels carrers per fer-se companyia, ja que caminava que encara era fosc per aquells carrers, amb molta por.

Va treballar també a Martorell, a Cal Biel, una carnisseria de tota la vida, encara que no sé ben be si cronològicament ho situo be.

Uns anys després, quan tenia uns divuit anys, va acabar treballant a Igualada, a Aprestos y Acabados. M’explicava, que fent-li una broma, el van tancar a una centrifugadora enorme, i que la van fer rodar una volta. Deia que era una de les vegades que més por va passar.

Ser a Igualada i no disfrutar dels ambients que oferia la ciutat, realment era imposible. Així que, per una aposta, es va enfundar una semarreta i uns pantalons curts, es va posar unes espardenyes, i es va apuntar a una carrera al camp de l’ateneu. Tenia el dorsal 56.

L’avi va guanyar la carrera. Encara volta per casa un tros de marbre amb una cara del Bethoven , i un suport on hi ha una ploma i on tambe i va encaixat un tinter. Aquell va ser un dels seus premis.
L’altra premi va ser que l’avia es va fixar en ell. Aquell dia va fer el pinxo perque l’Emilia s’el mirava. I s’el va fer tant que va guanyar. Sempre va ser un tossut.

Tant tossuts com aquells que han fet de l’esport a Igualada un repte.

Tradicionalment, a Catalunya, i la nostra ciutat n’es un exemple, han nascut les associacions des de la iniciativa i el voluntariat d’uns entusiastes.

Així es va fer possible per posar un exemple, que el Club Natació Igualada, es fes i segueix tenit un nom en el mon de la natació. Va arribar a ser model de referencia de cóm relacionar-se entre la gent. Va ser quasi un club social, on la gent necessitava anar-hi per estar al dia. Fins i tot, m’han explicat, que un viatger incansable que es deia Llorach, que sobre els anys cinquanta va anar a Roma a peu, entre d’altres destins, relatava el seu viatge amb una carta diària. Tothom es reunia a certa hora al CNI per sentir per megafonía la lectura d’aquesta carta.

Les associacions esportives senpre han estat un lloc de referencia per molta gent. L’Ateneu Igualadí, tenía el seu camp d’esports, perquè la secció esportiva era important per l’entitat.

Com a moltes escoles, i tant sols portats per l’esperit competitiu, van formar els seus equips, ja fos de basquet, o d’altres esports de grup. Es tractava de competir. No feia falta una cometició oficial, aixoplugat per l’escola, tant sols es tractava de jugar, per exemple els que es sentien “maristes” contra els que es sentien de “can colapi”

No s’entén gaire el poc favor que s’ha fet a la continuitat d’els equips a les escoles, convidant alguns jugadors o jugadores, a formar part d’un equip amb mes recursos a la mateixa ciutat, i per tant deixant sense futur els d’origen.

Fomentar l’esperit d’equip i la competició entre els diversos grups, ajudava a tenir un esport més viu i més de la gent.

Unificant i intentant emportar-se els jugadors i concentrar l’esport en un sol recinte esportiu, es un error, ja que posa tant sols en mans municipals, el que ha de ser d’iniciativa del teixit social de la ciutat. D’aquesta manera han desaparegut grups i entitats esportives. Tot i així, la vitalitat d’Igualada, es segueix veient en la vida que tenen la setantena d’entitats que hi ha a la ciutat.

Però probablement una de les entitats esportives més fortes de la ciutat, des de tots els punts de vista, es l’ hoquei. L’Igualada Hoquei Club, ha passejat i està passejant el nom de la ciutat per tot arreu, amb titols internacionals de primer ordre. Tot i així, -i aixó probablement sigui una gran impertinència- convindria tenir mes jugadors de casa.

Viure a Igualada, té entre d’altres incentius, que la ciutat te una gran oferta de llocs on practicar esport, però crec que s’hauria de treballar perque la gent que tenen inciatives esportives, assolissin la fita de practicar el seu esport en condicions.

Per exemple, s’hauria de trobar una solució al Moli Nou, que no consistis en convidar a desapareixer una entitat de tanta història com la que l’ha gestionat fins ara.

M’estimo aquesta ciutat, i aquesta ciutat s’ha fet i serà, el que la societat sigui capaç de fer al seu aixoplug, sense intervencionismes. No es una questió de marketing, es quelcom que neix de molt endins i de la forma de ser dels igualadins.